“CEC en el parlar familiar cego” (II, 651b27)
“[...] cec és ja comú a tots els principals autors de l’Edat Mitjana” (II, 651b46-48)
“De tota manera cego apareix des del S. XV i, ràpidament, es generalitza tant, fins en ambients lingüístics ben purs, que és cosa de miopia afirmar que sigui un “castellanisme”, com s’ha fet tant [...].” (II, 651b60-652a9)
“Quant al cat. modern, temo que sigui cosa de cecs voluntaris dir que cego “va eliminant-se a poc a poc, per la forma més correcta”: entengui’s bé que parlo del llenguatge oral i que em guardo de descoratjar la continuïtat en la preferència que a cec ha de reconèixer la llengua escrita i tota forma d’estil elevat. Però sobretot en els dialectes occidentals es topà aviat amb la influència exercida per la por de l’homonímia: allà la identitat de la pronúncia amb sec = eixut [...] provocà fins i tot la invasió del verdader castellanisme ciego [...]. La forma ségo, en canvi, fomentada també, i àdhuc pertot, com a més inequívoca, menys abocada a malentesos, i fortament afavorida per la -g- de cega, cegallós, cegues (i els seus succedanis), encegar, etc. ―i alhora tinguem ben present que això està en harmonia amb el corrent general que conduïa a estendre manco, calbo, llosco, guenyo, guerxo [...], etc.― esdevingué ben aviat molt predominant [...].” (II, 652a10-41)
“En arribar la Renaixença persisteix certament en alguns un cert escrúpol [...]; però fins els millors escriptors admeten la forma col·loquial en llurs escrits més nobles: “l’home naix cego, viu cego, / i cego la mort l’agafa”, MAguiló [...]; “cego d’amor, Gentil, no ovira l’àngel”, Canigó IV; “que no et doldrà d’oir-lo, vell i cego”, Maragall [...]. En el català central i en general en tots els dialectes (sense excloure’ns les Illes ni els Comtats) bé podem dir que cego és general en el llenguatge col·loquial [...].” (II, 652a42-56)