"Homes amb els quals no m’he casat" de Dorothy Parker (capçalera)

 

Tant és cap on em porti el meu voler,

tant és cap on em vulgui dirigir;

tant és, en un sol mot, com o per què

o quan sóc en un lloc: ells són allí.

En un carrer, en un parc, en un jardí,

en una plaça, en terra o empedrat,

de tot arreu no paren de sortir.

—Els homes amb els quals no m’he casat.

 

A frec em passen com aquell qui re;

jo els miro a tots amb un esguard cretí,

i dic per mi: “Senyor, tingueu mercè!

¿Aquest és l’home a qui em voleu unir?”

No són cap ésser rar o peregrí,

es mouen com tothom qui hi ha al meu costat;

fan goig, sí, però no fan ben bé per a mi.

—Els homes amb els quals no m’he casat.

 

Segur que tota mare és del parer

que et poden desviar del bon camí.

Però encara que se’ls té per qui sap què

a mi no és que m’acabin d’abellir.

El cap no se’ls argenta de patir,

ni amb brins del seny que encara no han posat.

Et ve de nou que re els vingui d’aquí.

—Els homes amb els quals no m’he casat.

 

Tornada

 

Davant del cas d’haver de compartir

la seva vida amb mi, ben garbellat,

segur que no m’haurien dat el sí.

—Els homes amb els quals no m’he casat.

(Em coneixen la nit, el desert i el corser,

l'invitat i l'espasa, el plomí i el paper.)

Poemes de La terra porpra de W.H. Hudson

 

Deixeu-me anar, deixeu-me anar

als enlairats vessants on neixen

els rius que alegren tot el sud,

i que pels grans herbassars erms

on es desassedega el cérvol

pugui anar amb ells fins a la mar.

 

Aspres serrats, aspres serrats

amb flors d’atzur sobre les penyes,

on els bous campen lliurement;

dalt la carena, pasturant,

el bou més gros no sembla pas

més gran que el puny clos de la mà.

 

Els conec bé, els conec molt bé

aquests serrats, i ells em coneixen,

i quan hi vaig resten serens;

si el foraster, però, els visita

grans nuvolades s’hi congrien

i descarreguen sobre el pla.

 

No em digueu doncs, no em digueu doncs

que és trist passar la vida sol;

quan sóc al clos de la ciutat

el cor té fam de camp obert;

els carrers són vermells de sang

i empal·lideixen de por els rostres.

 

Porta’m ben lluny, porta’m ben lluny

amb peu lleuger, corser fidel:

no vull dormir a cap cementiri

sinó al bell mig de l’herbassar,

tot envoltat d’herba alta i verda

i de feréstec bestiar.

 

(Cap. II)

 

 

Al cel sigui el cap de brot

que es va saber inventar el bot

 

(Tornada de la cançó anònima anglesa "The Leather Bottle", molt popular a partir del segle XVII.) (Cap. V)

 

 

                           La lluita vana i vil

que ens fa embogir i pugnar pel poder i per l’or;

les passions i els neguits que ens marceixen l’abril

fins que al final se’ns mor.

 

(Última estrofa del poema "Autumn Woods" del poeta i periodista nord-americà William Cullen Bryant.)  (Cap. VII)

 

 

Callada i quieta i amb la cara pàl·lida

com el pergamí

a sota els salzes m’esperava a mi.

Era un colomí

la meva enriolada i vergonyosa

noia del Yi.

 

Tremia com un salze, i tot i així

no va pas fugir;

els ulls esporuguits clavava a l’herba

mirant-se el peu fi.

Quin peu més blanc i més fi que tenies,

noia del Yi!

 

Un ram de lliris a les mans tenia,

lliris carmesí;

dos vaig posar-n’hi entre les trenes negres:

semblava un jardí!

Aixeca els ulls, perquè tots dos els vull,

noia del Yi!

 

(Cap. XIV)

Dos fragments de rap a Ciutat oberta de Teju Cole

 

Ens han maltractat, ens han trepitjat, ens han segrestat; hem sigut presa i botí, hem sigut carn de botxí, però encara som aquí, invictes. Arrosseguem la nostra creu, ens han pres la veu, a tot arreu ens han posat preu com a objectes; ens han condemnat a la nit de l’oblit, però llancem el nostre crit: Encara som aquí, invictes! ¿Em segueixes? Quatre-cents cinquanta anys, cinc segles de planys, cinc segles d’afanys. Encara som aquí, encara som aquí, encara som aquí, invictes.

 

Tota la ruïna de la cocaïna no és culpa nostra, és culpa vostra; vosaltres sou els immorals que ens heu convertit en uns antisocials, que ens heu portat tots els mals, que heu portat la violència allà on abans es vivia en pau. S’ha acabat de ser un esclau; hem de trobar la clau. ¿Em segueixes? Hem de trobar un per què, una nova fe. Dintre nostre. Dintre el nostre passat. Pels nostres fills. Per nosaltres.

Poema de cloenda de El sopar d'en Larry de Carol Shields

 

Hi ha gent que fa la Shepherd's Race, un call

que corre ocult enmig d'un alt redall

amb l'ample just per transitar-hi;

un laberint de brancs de traç antic

que causa als peus i al pensament fatic

però que pel cor no és cap calvari.

No és pas distint el món en què vivim:

allà mateix on comencem, allà finim.

 

(Bradfield, Sentan's Wells, 1854)

Una cançó i un rodolí del conte "Porcellana i rosa" de Scott Fitzgerald

 

Quan Cèsar balla el shimmie

fa molta patxoca.

L’aviram sagrat

va ben esvalotat

i les vestals fan l’oca.

Si els nervis es desbanden

ell els va a adreçar.

Tremolen de por

amb el blues de saló:

jazz imperial romà...

 

 

En Parker i en Davis jugaven a daus

sense tenir un dòlar ni trenta centaus.

Tres versos d'un poema de Dylan Thomas en ocasió de la mort  del seu pare

 

No entris submís en la nit de la tardor,

crida i encén-te, vellesa, al cap del dia;

revolta’t contra la mort de la claror.

Poemes a El cas d'en Barney Panofsky

 

Barrejava Ticià tons roses

mentre la model ’nava fent poses.

«Veient-te enfilada aquí a l’escala»,

li diu, «se m’aixeca la cigala.»

I l’hi va endinyar sense més proses.

 

(De Book of Limericks del comte Palmiro Vicarion, pseudònim de Christopher Logue)

 

 

Si els espanyols mai arriben

a les envistes de Devon

prendré la mar de la glòria

i, escrivint de nou la Història,

els farem fora el Canal

al repic del meu timbal.

 

(El timbal de Drake", de Henry Newbolt)

 

 

Sindiquem-nos, sindiquem-nos,

tant obreres com obrers;

al combat tots aprestem-nos

i escombrem els malfeiners.

Si ens unim, res no hem de témer,

pro perdrem si no anem junts.

Que aquest sigui el nostre lema:

un per tots i tots per un.

"Recorda" de Christina Rossetti

 

Recorda-te’n de mi quan ja no hi sigui

i estigui allà d’on ja no es pot tornar;

quan ja no em puguis agafar la mà,

i jo, fent gest d’anar-me’n, no et somrigui.

 

Recorda-te’n de mi quan ja no puguis

parlar-me del futur que t’has traçat:

recorda’t de mi i prou; ja serà tard

perquè sota la meva guia t’aixopluguis.

 

Si m’oblides, però, per un moment

i em tens present més tard, no en tindràs queixa:

perquè si la foscor del no-res deixa

 

cap rastre del que he pensat i el que he vist

valdrà més que m’oblidis somrient

que no que guardis de mi un record trist.

W. B. Yeats a El teatre d'en Sabbath de Philip Roth

 

"Meru"

 

La civilització es manté unida, sotmesa

a una disciplina amb aparença de pau,

per mil il·lusions; però la naturalesa

de l’home és pensar; i, tot i el terror esclau,

no ha cessat de bregar en tota l’eternitat,

derruint i arrasant, fins a obtenir el trofeu

de la desolació de la realitat.

Adéu-siau, Egipte i Grècia! Roma, adéu!

Els eremites del mont Meru o l’Everest,

aixoplugats de nit en clots que a la neu caven

o allà on la neu i el torb fred i ferest

assoten els seus cossos despullats, bé saben

que la nit ve després del dia, i a trenc d’alba

ni un sol dels seus triomfs i monuments se salva.

 

 

Fragment de "For Anne Gregory"

 

Ahir al vespre vaig sentir

declarar a un vell piadós

que havia trobat un text

on diu que sols Déu, amor,

et voldrà perquè ets com ets

i no pels teus cabells d’or.

Haiku d'Issa (de Franny and Zooey de J.D. Salinger)

 

Puja al mont Fuji,

oh cargol,

però fes-ho a poc a poc!

Fragments del poema imaginari "El castell de Santa Ireneia",

dintre La il·lustre casa dels Ramires de José Maria Eça de Queirós

 

En l'esblaimada tarda, entre el fullatge

que la tardor esgrogueeix [...]

 

Vora la font dels moros, a l'omeda,

la cavalcada para [...]

 

Escolta, monjo! El solar dels Ramires

tot sol, pedra per pedra, prest cauria

si mai un bordegàs en trepitgés,

amb peu vil i roí, les lloses pures!

 

Qui et veurà sense estremir-se,

torre de Santa Ireneia,

així tan negra i callada,

en les nits que no cal teia...

Ai! Així callada, tan negra,

torre de Santa Ireneia!

 

Ai! Heus-te aquí, forta i soberga,

cada pedra una epopeia,

torre més vella que el Regne,

torre de Santa Ireneia!

 

[...] qui ja té aquí a Portugal

terres de Santa Ireneia!

 

Passa la negra figura [...]

 

Ai! En la terrible batalla [...]

El rei Don Sebastià [...]

El més jove dels Ramires

que era patge i capità [...]

 

¿Què faràs, primogènit dels Ramires?

Si al penó lleonès lligues el teu

traeixes l'homenatge al teu rei viu!

Pro deixant les infantes indefenses

traeixees la promesa al teu rei mort!

 

A una noia que hi havia omplint el gerro

el frare roba un bes i diu "Amén"!

 

Quina aigua més lluent als ulls tots negres!

Quin tou de trenes de banús llustrós!

 

En llàgrimes amargues es desfà,

s'alça l'arnès amb el seu plany ardent!

 

Qui et veu ara solitària,

torre de Santa Ireneia [...]

 

Amb la mà al cinyell, alegre

vora l'ensenya reial,

crida a les naus: "Amaineu,

pel bon rei de Portugal!"

 

"Vella casa dels Ramires,

honra i flor de Portugal!

 

Que sols en Paio Ramires

posa ara el món l'esperança...

Que aplegui els seus cavallers

i que salvi el rei de França!

 

[Els Ramires d'altres eres

vencien amb brans i llances.

Aquest venç amb un fuet;

vegeu quines grans mudances!

 

És que els Ramires famosos

d'aquella gran edat d'or

tenien la força a l'arma,

mentre que aquest la té al cor!]

 

Ni un cant d'ocell a les flexibles branques

ni una flor arran de l'aigua que s'escola!

Sols roca, matollar, ribes ombriues

i al mig la gorga, tenebrosa i morta! [...]

 

Fragments de poema a El llibre dels esnobs

 

A LA MARY

 

Puc semblar, enmig de la gent,

de bon tros el més alegre;

faig sentir un riure potent

a banquets, a balls i a festes.

Sigui on sigui, per a tothom

tinc un somrís de respecte;

pro la pensa, el cor i el plor

són per a vós, oh dama meva!

 

M’afalaguen i obsequien

tant dones joves com grans;

i totes em lliurarien,

pel meu or, son cor amant.

Rient, me les trec de sobre;

i, amb el semblant amorós,

giro els ulls i l’esperit prompte,

dama meva, cap a vós!

 

Adéu-siau! El cor meu

no dorm de nit ni de dia;

guardarà sempre el secret

que revelar-vos voldria.

No puc confessar l’amor...

"Cap d'estornell" ("Bird-witted") de Marianne Moore

 

Amb ulls càndids de pingüí oberts de bat a bat,

un trio de pollets grossos d’ocell

espera arrenglerat

a sota d’un gatell,

ala contra ala, tort el cap,

amb vaga solemnitat,

fins que la mare els porti

tot i ser ells grossos com ella

algun bocí que amb prou feines

d’un de sol omplirà el pap.

 

De dret cap als intermitents grinyols aguts,

com de ballestes de carro, que fan

tots tres sers borralluts

-disfressats de bon jan

vistos de dalt- ella davalla;

tot i que obre un bec molt gran,

l’un perd l’escarbat mig viu

que la mare l’hi deixava,

però ella l’hi cull, i l’hi torna

a donar de vitualla.

 

Quiets a l’ombra fins a haver mudat el plomissol

atapeït i clar que els fa de pell

igual que el borrissol

dels aments del gatell,

la cua i les ales despleguen,

i exhibeixen al ressòl

la discreta ratlla blanca

que els recorre al llarg la cua

i, per sota, tota l’ala;

però tot seguit les repleguen

 

com un acordió. ¿Quina dolça melodia,

que amb fugaços refilets aflautats

de la gola fluïa

en dolls inesperats

de l’astut ocell adult, torna

del remot aire d’un dia

de sol fluix i esmorteït

abans que aquesta niuada

vingués? De quanta aspror en canvi

la veu ara se li adorna.

 

Un gat tigrat que amb dissimulació els observa

s’enfila tot furtiu cap a la branca

que el pulcre tercet serva.

En retirada franca

es baten, sobtats pel que fa

l’importú que els exacerba.

Una urpa insegura perd

el suport on s’aferrava

però s’alça i troba el ramatge

fins on es volia hissar.

 

La mare s’hi abat, animada pel que glaça

la sang, i per l’esperança impulsada

-dels seus treballs-: no passa

pels becs de la niuada

cap mos; i entaula un combat cec

fins que deixa el gat sagaç,

tan cerebral i furtiu,

més mort que viu, desarmant-lo

amb tot el rigor de l’ala i

la baioneta del bec.

Primera meitat de Invictus d'en William Ernest Henley

En la nit d’aquesta hora greu,
negra com un abisme horrible,
agraeixo a no sé quin déu
la meva ànima irreductible.

 

No m’he immutat ni m’he exclamat

sota el destí i el seu fuet.
Els cops de l’atzar m’han deixat
el cap ensangonat, però dret.

Fragments de Maud d'Alfred Tennyson

Si el meu cor la sentís, bategaria

per més que fos ja terra i sota terra;

si de cop la sentís, bategaria

per més que fes un segle que fos cendra;

i sota el seu trepig s’estremiria

i trauria una flor porpra i vermella.

[...]

Una ombra em passa per davant;

no ets tu, però és molt semblant.

Déu meu, si fos possible

veure tan sols per un instant

els qui vam estimar, perquè ens diguessin

on són ara i què fan!

Poemes i rimes dintre del Pelegrinatge a Medina i la Meca

de Richard F. Burton

 

Tot el sant dia, malhaia,

ficats al golf de Biscaia!

 

El metge deu certament el poder als remeis,

que poden alleujar el pacient mentre el pacient té vida;

però, en aquests temps que corren, no ens enganyem,

els metges són uns farsants i els seus remeis són mentida.

 

Qui estudia amb glosses

ho aprèn tot amb crosses.

 

És un home que afavoreix el seu consemblant,

no d'aquells que diuen per què ni com ni quant.

 

(Sobre els turons "Hammam Firaun")

[...] es drecen com gegants

sobre el país encantat d'on són guardians.

 

[...] el riu i el turó i el bosc,

amb tots els innombrables esdeveniments de la vida,

inaudibles com somnis.

 

Tota blancor té la seva negror,

i tota dolçor la seva amarguesa.

 

Si Radhwah volgués suportar el meu dolor

a Radhwah i tot l'esclafaria aquest pes.

 

[...] com el marrec a qui la nit sorprèn

en ple camí mentre els follets l'encalcen.

 

(Fragment del poeta Labid sobre un "indret desolat on hi ha instal·lat un antic campament")

L'havien regat els primers ruixats de primavera de les constel·lacions, i l'havia negat

el devessall incessant dels núvols de tempesta, que cau en forma de ruixats i de plugims

de cada núvol nocturn, i que de cada núvol matutí degota,

i del núvol de tarda, els trons del qual retrunyen pertot arreu.

 

Tothom et diu "Casa't!". Jo dic: "Déu me'n guard

de pensar a abraçar-me a un sac ple d'escurçons.

Sóc lliure; ¿per què haig de ser esclau?

Que Al.là maleeixi les dones!"

 

Entre els deu i els vint,

Una alegria per als ulls dels que baden.

Entre els vint i els trenta,

Encara boniques i granades.

Entre els trenta i els quaranta,

Mares d'un munt de quitxalla.

Entre els quaranta i els cinquanta,

Una vella que enganya.

Entre els cinquanta i els seixanta,

Clava-li una punyalada.

Entre els seixanta i els setanta,

Vejam si la maledicció d'Al.là les mata!

 

Diu que les dones són el Cel per l'home;

Doncs jo dic: "Al.là, si això és el Cel m'estimo més el jahànnam!"

 

Al món hi ha dues coses que són més fredes que el gel:

El vell que vol ser jove, i el jove que vol ser vell.

 

Quan un pobre mor, no hi ha cometes:

però el cel s'encén tot, per la mort d'un príncep!

 

I es nodrirà només de nèctar,

i beurà llet del Paradís.

 

[...] canvi brusc

de les inclemències del temps, un temps que quan canvia

encara es fa més inclement

 

Els beneitons, de les picors i tot fan goma,

I si se'n riuen és per tal de fer-ne broma.

 

Part de culpa té, la dona festejada;

Ha obert una porta i després l'ha tancada.

 

un amor ple de passió

per tot el llustre de la cavalleria

 

Un corser! Un corser de pas lleuger!

Una espasa de tall fi!

Lo demés per a un cor noble és brossa,

Lo demés és tot mesquí.

 

En va, clavada a terra, la mirada

repòs recerca; a l’acte el baf calent

i el cru reflex la fiblen.

 

Un món de deserts sense fi he travessat,

molts pics he escalat i molts mars he creuat;

però a fe que

un àmbit tan aspre, tan orc com aquest,

i d'una adustesa tan límpida alhora,

no havien petjat els meus peus en bona hora

a cap dels nombrosos viatges que he fet.

 

(Uns altres versos de Labid)

Desert és el poble; buides les cases i el campament

de Mina; a Rijam i a Ghul les feres vaguen lliurement,

i als cims de Rayyan l'escorranc hi ha deixat les cicatrius

del temps, text vetust que senyala la faç dels cims altius.

 

Endú-te tots aquests vestits de porpra

que vull la meva capa de camell;

i porta'm d'aquest gran femer de cases

cap on les tendes negres infla el vent.

La cria de camell de pas incert,

el gos que a tothom borda tret de mi,

em plauen més que el millor mul eguí

o que qualsevol art de joglaria;

així un humil però lliure beduí

m'alliberés de tu, tros de sagí!

 

He begut l’aigua de la vinya: un glop amb do de suscitar

les teves ires, pare adust! Quin gran plaer és folgar i trincar!

Doncs bec! Rabia! No em fas por! No trobo en res millor delit

que riure’s dels mandats d’un rei i aixecar el colze amb vi prohibit.

 

(De Spenser)

I tot esperit, com més pur és

i més llum cèlica conté

un cos formós més li convé

d’habitar.

 

gronxant-se avant i enrere,

com ones d'un gran mar, que entretopant-se

es fonen en blancors de por i bromera

 

(De Thomas  d'Erceldoune, quan li van oferir la poma que li donava una llengua neta de mentida)

 

"Ja tinc jo la meva", diu Thomas, sincer.

"Cap regal més regi no em podríeu fer!

No l’he hagut de vendre ni de baratar

a mercat o a fira; i allà on amb mi va

no vol adreçar-se al noble ni al tirà,

ni de cap donzella el favor demanar!"

 

(Una descripció "del bard anglès")

 

Un ric tapís de gran majestat

de seda i or tan atapeït

que el preciós metall queda amagat

de l’ull cobejós entre l’ordit.

 

De Far from the Madding Crowd

 

M'ha fugit l'amor, prò tant me fa;

m'ha fugit l'amor, prò tant me fa.

En tindré aviat un altre

molt millor que l'altre.

M'ha fugit l'amor, prò tant me fa.

 

Vaig sembrar les llavors de l'amor

quan la primavera arriba,

a l'abril, al maig i al juny radiant,

quan els ocellets refilen.

 

I el desmai es cargolarà,

el desmai es retorcerà.

 

Demà, demà, demà;

i, mentre a casa hi hagi bona anyada,

amb el cor lliure d'ànsies i penar

pels bons amics tindré taula parada

i tot el que la vida ens vulgui dar.

Poemes d'Emily Dickinson

Amb tu al desert,

amb tu en la set;

amb tu al bosc de tamarius

el lleopard per fi respira!

                                          *

No cal ser una cambra – per estar habitada

no cal ser una casa –

el cervell té passadissos – que ultrapassen –

l’esfera física –

 

El nostre jo ocult darrere el nostre jo –

és el que més hauria d’esglaiar-nos –

un assassí amagat a la nostra habitació

és un horror insignificant

                                           *

Em vaig notar una clivella a la ment –

com si el cervell se m’esqueixés –

vaig voler recosir-ho – punt per punt –

però no vaig aconseguir que encaixés.