“Potser, indubtablement molt anterior, però no en tenim dades escrites fins al S. XVII [...]. De tota manera és cert que trigà a predominar, i que encara no és ben general; per més que sigui poc segur el caràcter genuí dels seus concurrents, tal volta (val.) i tal vegada (Principat) [...]; a Mallorca i Menorca sí que s’usa, i àdhuc el trobem en els millors autors, com Joan Alcover, però per ventura —i vulgarment p’entura— hi són tant o més generals; només en el Princ. i ross. està enterament generalitzat potser [...].” (VI, 636a53-b12)
“Els concurrents antics foren per ventura, possiblement, fors i pot-se-fer: del qual, però, no és veritat que sigui contracció potser [...], sinó combinació ben natural amb el el verb (és)ser (tal com ho són el francès peut-être, oc. pot-est(r)e, angl. amer. maybe etc.)” (VI, 636b13-18)
“Possiblement el més estès en català antic era el curiós emprament de l’infinitiu poder adverbialitzat, que trobem sovint des del S. XIII [...].” (VI, 636b34 i ss.) “Avui és forma molt estesa per tot el Princ.: oïda centenars de vegades a Bna [1910 ---], on es considera popularisme molt vulgar, i on l’he oït pron. sempre pudẹ´ [...], però igualment en el Maresme i més o menys a totes les comarques, sense excloure’n Noguera, Urgell etc. [...]. Així fins i tot en una carta juvenil de Verdaguer [...]. Que aquell antic poder és formalment idèntic a l’infinitiu del verb, no hi pot haver dubte, per més que la influència dels sinònims potser i pot-se-fer canvià, naturalment, el timbre de la vocal, fent-ne una ẹ´ tancada.” (VI, 637a12-26)
“Certs parlants del català central tenen la sensació que la construcció tal vegada (o tal volta) per ‘potser’, ‘per ventura’, és poc castissa; en el meu ambient ha estat sempre ben poc en la nostra boca, i no rarament en les nostres orelles; no hi ha dubte que ha estat sempre més vivaç en els parlars de l’O. del català (i més en port., tal vez, i en cast. d’Amèrica, que en el central de Castella); jo no gosaria recomanar que s’usi més, i menys encara condemnar-la (sobretot és inobjectable que els val. recorrin molt a tal volta, i que usi una o altra aquell qui ho tingui en la seva tradició ambiental).” (VIII, 216a57-b8 i ss.)