“Madastra: és la forma que cal considerar com a catalana (que alguns alteren per metàtesi en madrasta, vulgarisme que d’altres, per influència del castellà o llatí, han provat de canviar en madrastra), però és la forma antiga del mot i la moderna i de tots els temps, ja documentada des dels primers testimonis en el S. XIV, i d’ús quasi constant des de llavors en literatura (i més en la llengua parlada)” (V, 478b15-22)
"Sens dubte hi ha hagut alguna vacil·lació en la nostra literatura, però en gran part és per intervenció d’impressors i correctors d’impremta, obsessionats per prejudicis castellans o llatinitzants [...]. També els autors moderns, de llengua viva i conscient, usen la forma en –da- a totes les regions de la llengua [...].” (V, 478b45-52)
“Fabra no apartant-se del model comú Labèrnia, va posar madrastra en el DOrt. i en la primera ed. del DFa., però contestant-me en una carta del 20-XI-1948, deia que havia decidit canviar-ho en madastra, encomanava esmenar-ho en les reedicions que es facin del seu diccionari, i en la seva Gramàtica del 1940-48 canviava padrastre, madrastra (1ª còpia) en padastre, madastra (2ª còpia).2” (V, 479a24-31)
“2 [...] En el DFa.2, a cura de RAramon, aquest es negà a acceptar la decisió del mestre [...]” (V, 480b38-44)