“Històricament és veritat que alabar no formava part del lèxic de la nostra llengua, i que hi entrà per influència castellana.” (I, 124a21-23)
“Però observem que, en català, és un manlleu tan antic o més que resar, no bandejat pel DFa. [...] En arribar la Reinaixença, els restauradors es trobaren davant el fet consumat de l’arrelament que havia pres el mot. El van usar els poetes més grans i purs de la Renaixença: alabar i alabança abunden ja en Verdaguer, Costa i Llobera i Maragall [...]; i fins se’n troben casos encara en l’obra primerenca d’escriptors tan fortament puristes com Josep Carner [...], i no gosen proscriure’l ni els diccionaris de barbarismes de princ. del xx (Careta).” (I, 124a34-b12)
“Recordo clarament que fins Carles Riba m’havia dit espontàniament que considerava inevitable, tard o d’hora, l’admissió d’alabar. Solia ell dir, a propòsit d’altres mots, que quan un mot foraster formava derivats i prenia accepcions, catalans i estranys a la llengua d’origen, la prova de la catalanització estava feta, i l’ostracisme es tornava il·legítim [...]. I això ja passava amb alabar [...]. (I, 124b26-38)
“Si l’IEC marca indirectament la seva preferència deixant, en el dicc. normatiu, la definició i tots els exs. en l’article lloar, tothom ho trobarà ajustat, admetent potser un article: “alabar tr.: lloar, elogiar; pron. vantar-se, jactar-se.”” (I, 124b39-45)