“[...] mots manllevats del castellà si bé ja antics i bastant arrelats en la llengua [...]. El castellanisme és indiscutible, si bé cal reconèixer que no és fàcil de desarrelar. En el S. XIX l’usaren en el Principat i a les Illes fins autors de llenguatge tradicional i pur, com Verdaguer [...]. Despedida [princ. S. XVI].” (III, 90b48-60 i 91a11)
“En la Renaix. [comiat i acomiadar(-se)] es van tornar a reforçar, però seguiren amb caràcter llibresc, que els feia poc simpàtics a la gent sense preocupació per la llengua, i fins als literats poc puristes; la gent senzilla hi han seguit freds, quan no els ignoren del tot; recordem el pas còmic de Gente Bien de Rusiñol, quan la vella dama ofereix servir alguna beguda, «vostès què pendran?», i contestant-li l’impacient: «―Jo pendré comiat». «Ai, no sé pas si n’hi haurà de fet». Coromines féu sempre resistència a servir-se’n [...] Quan escrivia el Viatge a Amèrica (c. 1930) jo li feia de censor purista i li proposava canvis amb llapis damunt l’original: recordo que en aquesta i altres obres del temps em rebutjà quasi sempre el canvi de despedir-se en acomiadar-se però sovint es conformà amb pendre comiat i altres cops dir adéu [...]. (II, 854a40-b12)