“[...] en català la nova acc. [‘fer lliurament’] ja devia ser generalment usada en el S. XVII,5 ni que pugui haver-n’hi algun testimoni en el XV” (III, 385b47-51)
“5 Admès amb tots els honors per Lacav. 1695; però no acceptat encara pel DTo. fins a 1670.” (III, 386b15-17)
“No puc entrar a fons en la polèmica entre els qui asseguren que entregar ‘lliurar’ és un “castellanisme” i els qui ho neguen radicalment, entre els quals hi ha Anna Moll [...] i G. Colon [...]. De tota manera em sembla prou clar que hi ha exageració per totes dues bandes.6 No dubtem que el mot ha pres peu fermament en la nostra llengua, i que no tenim dret a combatre’l radicalment, però no acluquem els ulls al fet que és una onada lingüística que ens vingué de Castella [...]. Els factors decisius foren com sempre la deserció lingüística de dos cercles d’influència decisiva en aquest ordre d’idees: el político-militar de la noblesa i l’exèrcit (entregar-se ‘rendir-se a l’enemic’, entregar ‘trair’, etc.) i el de l’alta església (entregar l’ànima al Senyor, entregar-se al vici, frases repetidíssimes per part d’uns i altres); fer a mans ha seguit essent més viu en boca del poble. En un mot, el cas d’entregar no és ni el d’un mot de patent neta, calumniat pels puristes a ultrança [...], ni el d’un mot condemnable incondicionalment, sinó pertanyent a aquell crepuscle lingüístic on s’inclouen mots com resar, alabar, llàstima...” (III, 385b55-386a20)