En català tenim brou (veg. aquest article), i l’ús d’aquest mot restà molt predominant, almenys fins a la fi del període medieval; més tard continua trobant-se bastant aquest en els segles de la decaa“dència, i fins avui és encara d’ús general a Mallorca i Menorca, però a quasi tot el territori continentl ha quedat restringit a certs usos molt especials [...]. El DFa. exclou encara caldo del tot [ja no DIEC2], i AlcM el declara “castellanisme inadmissible”, actitud molt comprensible en gent de les Balears. Però per desgràcia això ja no és realista, ni és una actitud viable en la llengua comuna. És ja inevitable de rectificar-la.” (II, 420a37-52)
"Abans de la guerra, brou era ja un mot, no solament desusat en el Barcelonès i molt més enllà, sinó ja incomprès fora de gent molt competent; en ambients rústics caldo havia pres peu ferm (o esdevingut l’expressió comuna) fins a l’extrem N. del domini [...]. Altrament cal dubtar que vagi ser importació castellana en tot el territori de la llengua.” (II, 421a52-60)
"S’observa la data primerenca en què apareix (i aviat s’imposa) en els textos valencians: és ja molt freqüent i únic en [...] Micer Joan, de l’a. 1466 [...]; OPou (1575), que era gironí però vivia a València, i que generalment, quan hi ha discrepància en l’ús, inclou conjuntament el mot del Nord i el del Migjorn, en aquest cas no usa més que caldo, ço que vol dir que a València no li haurien entès brou (i que fins a Girona caldo penetrava arraconant l’altre)” (II, 421b1-13)
“[...] afavorit per la preponderància valenciana dels Ss. XV-XVI [...] es propagà cada vegada més pel Principat (el DAg. en dóna una dada de Barcelona de 1580) [...]” (II, 421b25-34)
“Espero que tingui èxit el DFa. quan continua exigint brou [actualment com a entrada principal al DIEC2]; tanmateix... Hi ha remei? Potser ja no n’hi ha més que posar caldo com a mot dolent però tolerable.” (II, 283a24-27)