“[...] quasi totes les llengües romàniques, i ben netament el català, conserven la possibilitat d’emprar venire per a moviments cap a un indret no ocupat pel qui parla [...], i que modernament ha quedat pràcticament restringida als moviments cap a la persona a qui parlem, o cap a la que parla, o als moviments cap a un tercer paratge quan es fan en companyia del qui parla o a on s’expressa una mera possibilitat d’anar. Així s’ha estat fent, fins avui, en it., fr. i oc., com en la nostra llengua. Llengües en les quals és tan possible i corrent de dir vengo a te, je viens tout de suite, com digli che venga quà o dis-lui qu’il vienne. Ben cert en català, p. ex., vindré a veure’t cada dia, vols venir amb mi a veure’l? [...]” (IX, 104b38-54)
“Així hem usat sempre el nostre mot en català; altrament notem que també l’anglès oposa I’m coming, i l’al. ich komme sogleich, al cast. ya voy, ni més ni menys que el nostre ja vinc; i que fóra pura i desusada barbàrie dir, en català, ja vaig o vaig, amb el paper del cast. (ya) voy [...].” (IX, 105a2-9)
“Usos que podem seguir exemplificant fins avui en tots els dominis dialectals de la llengua: ‘anar amb mi a ---’ [...].” (IX, 105b39-41)