“Pronunciada aquesta forma igglézia (amb ggl, i no pas gl com afirma sense cap fonament el diccionari AlcM) fou aquesta de molt la forma quasi general en el parlar col·loquial del dialecte central fins cap a 1940: [...] en parlar i fins en llegir quasi tothom ho deia amb iggl- (p. ex. els membres de l’I.E.C. sense llevar-ne Fabra). Des dels anys 50 vàrem observar [...] que alguns ens miraven amb severitat o estranyesa quan seguíem emprant la variant oral que ja era tradicional. No ens planyem de la tendència a unificar variants, però consti la veritat històrica.” (III, 587b35-48)
“En tot cas consti que si fos un castellanisme fóra incomprensible que aquesta pronúncia sigui tan preponderant i fins única en l’ús rural de grans seccions del domini continental, i seria verament increïble que tingui caràcter enterament general en les comarques més immunes als castellanismes. En tot cas és universal a Rosselló, Vallespir i Conflent [...]. Així continua a l’Alta i Baixa Cerdanya [...]. Com vaig explicar en el primer treball de les VidesR i en el DCEC la gènesi de la i catalana és enterament diversa de la castellana,7 i només hi ha hagut una convergència secundària (casual i moderna) [...].” (III, 587b49-588a12)