“El verb ha estat sempre, des dels orígens literaris, somiar (molt menys sovint somniar, que sol ser mera grafia), amb més adaptació al sistema consonàntic que ens és bàsic.” (VIII, 68b33-36)
“Pertot -mi- en els nostres grans medievals.” (VIII, 68b47i ss., amb un grapat de cites)
"[...] a l'Edat Mitjana i més des del segle XVI, ja va quedar ben establerta la distinció consonàntica entre somni amb ni i somiar, sense n: "may en somnis se deu creure, / que qui y creu lo temps hi pert: / somiar qu'està despert / és: lo cego pensar veure", OAlmudéver, versos posats en l'ed. de 1561 del Somni de Joan Joan [...]" (VIII, 68b6-12)
“Modernament: des de l’arrencada, els escriptors somien, els correctors... somnien imposar-se’ls.” (VIII, 69a29-30)
“Fabra va posar, no cal dir-ho, somiar i somni en el seu dicc. (el recordo com corregint-ne proves em cridava des del seu despatx: “somiar, eh? però és clar que deixant somni, ¿oi?”); en la 1.a ed. somniar i somiar, en la 2.a, per carta d’ell de 1948, ho canvià en somiar. AlcM [...] honestament reconeix que la forma única usada en els cinc dominis dialectals [és somiar] [...] aclarint que somniar és “forma literària i sobretot poètica”. Tothom negarà rotundament: anti- o apoètica! Recordo la frase de dos grans escriptors nostres en els anys 1930 ―amic, parent―: “si me’l fan somniar al pobre... hauré d’esborrar la frase”, “somniar és... el meu malson”. Els petits dictadors no reculen ni davant el ridícul.” (VIII, 69b17-33)
"somnàmbul [son- 1868]" (VIII, 70a59)