"Processó [...] no cal dubtar que ja s'usà poc o molt i en proporció creixent des del S. XV, però encara Belv. i Lab. 1840 li prefereixen professó (donant proc- com "antic") o no admetent altra forma que aquella (Busa-Nebr.; DTo.): professó és una forma alterada per etim. pop., influència de professio, -onis 'acció de professar' (ajudant-hi potser la dissimilació i el model del llatí clàssic profectio 'acció d'anar-se'n'), però malgrat d'això fou d'ús si fa no fa constant des del S. XIII fins a temps bastant recents: Llull, Muntaner, Joanot Martorell, VidesR, etc.; avui encara avui professó segueix essent l'única forma usual en el llenguatge oral (no "forma vulgar i dialectal" com diu AlcM) a tot el Princ.: pronunciar prusǝsợ seria percebut per tothom com un cas de pedanteria [...]" (II, 655b52-656a19 i nota 4 corresponent)
“[...] variant popular de processó, alterada en part per dissimilació, i sobretot per una pseudo-etimologia mig-sàvia que equiparava a processó santa amb professió de fe. Ja en Cerverí [...]; i no és estrany que ja ho admeti el nostre trobador, puix que professio(n) és també corrent en occità antic i modern.” (VI, 822a18-26)
“Després en tota mena de fonts medievals: Llull [...] Eiximenis [...] StVicentF [...].” (VI, 822a27-33)
“[...] JRoig, Spill [...]; Tirant [...], comprovat amb -f- en l’ed. princeps, capítol 281 [...]; i ni un home tan erudit con Jer. Pujades, 1602, no usa altra forma [...].” (VI, 822a34-38)
“La variant etimològica és exclusiva de gent d’església o de parlar rebuscat, i l’altra és l’única usada en el parlar viu; no gens vulgar o dialectal com diu AlcM: car amb -f- s’usa pertot en els dominis or., ross. bal. [...] i major part del català occidental [...]; en el P. Val. sembla ser general [...].” (VI, 822a43-b1)