“En la Renaixença l’ús de a més, sobretot en la combinació prepositiva, es troba bastant des del principi i no manca en escr. amb estil de saba popular i robustesa pròpia [...]. Però molt més generalitzada ha estat la tendència a reduplicar-ho. Molt general sobretot en l’ús adverbial [...].” (V, 615a3-22)
“Però també se li dóna el paper de preposició, i usant-lo sense un gran èmfasi. Recordo que Carles Riba mirava i recomanava com a obligatori no usar de més a més sinó amb un valor molt èmfatic [...]; i com a desplaçat donar-li paper prepositiu (1955); mentre que volia preceptuar demés (o a més) amb tot altre paper i matís; no nego que només en aquell cas és de llei usar la forma duplicada, i em sembla legítim preconitzar-ho així, però és excessiu desaprovar l’ús més ampliat, sens dubte també admissible. I en tot cas no crec pas que convingui prohibir-ho.” (V, 615a23-35)
“El fet és que ho han practicat autors dels millors, entre els qui no creuen en coercions lingüístiques no imposades per la llengua: ho trobem en el text mateix de les Normes Ortogràfiques aconseguides pel Mestre i l’I. E. C. (1913): “[...] a més a més de [...]”.” (V, 615a36-44 i ss.)
“No siguem absoluts [...]. I acabem observant que aquí no tenim una singularitat capritxosa de la nostra llengua popular: Per què ho hauria de ser? Només perquè ho condemnen el francès i el castellà? Altrament no som sols, que una noble llengua afí a la nostra ens hi fa companyia: “[...] de mais a mais [...]” (Leite de Vasconcelos, RLus. II, 73).” (V, 615a54-b5)