“Cara ha estat sempre d’ús general en tot el domini” (II, 544b17)
“ROSTRE, castellanisme [...], que si se’ns ha tornat inoblidable és només pel record sublim del Cant Espiritual. Després d’una aparició esporàdica i humorística (certament amb consciència d’estar usant, per color local, un terme dels xurros) en el Procés de les Olives, no el recollí més que al DTo. (molt transigent amb les castellanades dels predicadors) però ni tan sols Lacav. no li fa eco. N’hi ha algunes notícies cap a la fi del S. XVIII, que naturalment es troben en plomes clericals, militars o “aristocràtiques”. No cal dir que tots ells mantenen desemboçadament la forma rostro [...]. Després Emili Vilanova, més tard J. M. de Sagarra ―que necessitava, fos com fos, una rima de parenostre (C. Arnau, 54)―; i a la fi el mot pujà a la glòria, gràcies al bateig en les aigües d’aquell Jordà que encara ens el fa una mica sagrat; i perdoni’m aquella altíssima i santa memòria, certes companyies en què s’ha escaigut posar-la, que també Maria de Magdala arribà a santa.” (VII, 491b4-32)