“ÀGUILA [...]. Aquesta és la forma general en català antic, i la que avui tendeix a predominar sobre àliga. Aquesta es deu a una metàtesi fortament afavorida per fets molt respectables de la forma interna de la nostra llengua: primer la influència d’ala, que en semblava base radical, segon el fet que icﹷ, igaﹷ, és un sufix derivatiu en català, però no ho és de cap manera ilaﹷ [...].” (I, 81b1-8)
“La declaració d’AlcM “àguila pertot, esp. entre la gent llegidora”, “àliga, principalment entre les persones menys cultes”, sense ser netament falsa és enterament desafinada (la benemèrita obra, com tendeix a fer-ho pertot, estén al Continent l’estat propi de Mallorca-Menorca). No sol no és cosa de gent més o menys “llegidora” sinó que, en tot el S. XIX i 1.r terç del XX, àliga fou la forma usual en tot el Continent, precisament en la selecció llegidora i catalanista, un poc més certament entre la gent no reclosa a la vida de ciutat (la gent del meu braç i de la meva generació ho vàrem dir sempre així, fins a Barcelona.). En literatura àliga és no sols l’única forma usada per Verdaguer [...], sinó la molt predominant en els escr. Renaix.; Belv. (1803), Lab. [1839...], Bulbena, Vogel, registren àliga, no pas àguila; una forma aguilot [...] (per aligot...) ni tan sols ha existit mai.” (I, 81b13-32)