"Quint, -a, i cinquè, -ena, s'han fet concurrència des d'antic; era un prejudici d'alguns puristes [...] entorn de l'a. 1900 la inclinació a creure que quint fos un llatinisme balder (com sext, sèptim i octau) afavorit modernament per la influència castellana: tant quint com cinquè apareixen, alternativament, en la DoctrPu. de Llull" (II, 706b20-26)
""calia --- el sufragi favorable dels quatre quints de membres votants de l'Institut", prefaci (I) de les Normes Ortogràfiques IEC, a. 1913" (II, 706b41-44)
"A penes cal dir que quint segueix essent l'expressió popular a tots els dialectes i regions de la llengua [...], i això no sols amb paper adjectiu sinó encara més com a substantivat, un quint (pertot, men., etc.) (II, 706b46-51)
"A un ambient lingüístic menys genuí pertanyen alguns derivats de quint, en especial alguns dels avui més coneguts (generalment no en el sentit d'un manlleu sinó en el d'haver seguit una impulsió vinguda de fora, sovint del castellà) [...] (II, 706b60-707a16)
"[...] no hem de cloure els ulls al fet que ambients més o menys renitents i llatinitzants, com els clericals, tingueren un paper en la persistència de quint i repulsa de cinquè, però sobretot en períodes remots; aviat s'anà fent borrosa la memòria d'aqueixes fases passades, i han acabat per invertir-se els termes. Remembrador d'aquelles fases és el fet que quint sigui preferit, si no únic, com a ordinal de dignitats i nocions eclesiàstics; en particular parlant dels papes" (II, 709b7-16)