“Mans és de la mena d’adj. que s’usen amb extraordinària freqüència en nombre plural: tenint aplicació preponderant a bestiar i a animals varis, en aquest cas apareix més sovint com a plural [...]: per això, i perquè no és estrany a la categoria d’adjectius qualitatius i bàsics, amb propensió a admetre variant popular en -o (cego, manco, calbo [...]), era inevitable que s’hi propagués molt i aviat la variant en -o [...]; de fet avui la forma viva en català central és manso, i així en general en la llengua ciutadana més o menys pertot.” (V, 333b45-59)
“En conclusió es pot descartar en absolut que hi hagi res d’influència cast. o arag. en les fonts del mot català; també crec que hem de descartar influència mossàrab, fins i tot a les regions del Sud, això potser amb la reserva que hagi actuat aquesta quan s’aplica substantivat a un toro o bou no ferotge [...]; si bé ja trobem “manso de brau [...]” en Busa-N. 1507.” (V, 334a5-15)
“MANYAC, ‘de condició suau, dòcil’ [...] 1805, Belv., i en cançons populars que ja poden ser del S. XVII, o almenys XVIII.” (V, 446b23-37)
“[...] escr. Renaix.: “[...] seguint al manyac o manso [...]”, explicat pel DAg.: “el moltó que va davant del ramat” (Berga); i “lo cavall --- veyent que era manyac, lo lligan ab una corda”, Verdaguer (DAg.) [...].” (V, 447a32-45)