“M’escrivia Nicolau d’Olwer el 1953 “en la meva joventut a penes se sentia altra cosa que glaç, glaçat, i ara masses són que diuen gel, gelat, i cada any sentim allò més rarament: lluiteu contra aquest acastellanament subreptici!” Gran raó tenia.” (IV, 450a8-12)
“És clar que fóra exagerat de creure que gel és poc catalanesc. Reconeguem que entre valencians no se sent més que gel [...], i també és el preferit en cat. occid. [...].” (IV, 450a13-16)
“I tanmateix l’il·lustre savi exiliat estava carregat de raó. Lluitem per mantenir la riquesa perdurable de la nostra llengua de sempre: que a cap de les terres catalanes no es deixi decandir cap dels dos. Algun dia s’hi fixaran nobles i útils distincions: sembla que ja fa moltes generacions que, almenys en part i amb determinades circumstàncies, hi apunta la preferència per a gel quan és producte artificial i per a glaç quen ve de la natura (“porteu-me una barra de gel” [...]) [...]. Però d’altra banda: “aquesta nit ha glaçat, la bassa és plena de llenques de glaç, defenseu les maduixes que no se us glacessin; no passarà pel camí fondo tant de glaç hi ha”. I, en l’ús figurat, partien, és clar, d’aquest: “és tan seriós que no acaba de trencar el glaç”.” (IV, 450a33-51)
“fins a Tavascan ğél, però m’observaren allà que és més propi dir En Tal ha quedat glaçat que no gelat, 1934” (IV, 519b49-51)
“Nicolau d’Olwer m’escrivia el 1954: “--- gel, gelada, bé...; quan jo era noi, a Barcelona, dèiem glaç, glaçada --- en el meu record gel té una data (cap als anys 1895-7), quan començaren a aparèixer a ca d’adroguer [...] els anuncis del “hielo esterilizado de la Fábrica Joaquina a 10 cts. el kilo”: hielo-gel, i el glaç va anar fonent-se”.” (IV, 519b55-520a2)