lelo, lero

“lelo, 1776” (IV, 949b59)

“La forma no “dissimilada”, amb consonantisme com el castellà, s’usa també en els dialectes del Princ. i de les Illes (AlcM) i així mateix en el P. Val.” (IV, 950a18-20)

“ni C. Ros, ni Sanelo, ni DFa., no consideraren, però, ni aquesta forma ni l’altra, com a dignes de figurar en diccionaris de la llengua bona i normal: cosa que no significa pas (ni implica clarament) que hi veiessin castellanismes (com sentencia AlcM), que no ho són; car al capdavall també en castellà lelo és un mot de data recent [1734] i de formació paral·lela a la catalana, en la qual la -o té tan poc indici castellà com en llosco/llusco, guenyo, guerxo, calbo, coixo, sonso, flonjo etc.” (IV, 950a24-33)

“[...] També en el cat. central, el posen els bons observadors del vell parlar barceloní en boca de gent del poble [...]” (IV, 950a34-43)