“XIRIPA, mot afectiu, comú amb el cast. i port. CHIRIPA, d’origen incert; és poc probable que vingui del terme argentí chiripá, d’origen quítxua [...]” (IX, 551a60-b2)
“De tota manera no hi ha raó per qualificar-lo de castellanisme, com fa AlcM, fundant-se en l’etimologia argentina [...]. La documentació en castellà [1843] no és anterior a la catalana, sinó més aviat el contrari.” (IX, 551b5-11)
“I no deixem d’observar que en català l’han usat una sèrie d’autors ben enemics dels castellanismes. Marian Aguiló escrivint a l’erudit, també mallorquí, Miq. Victorià Amer, l’any 1870: “[...] haguera estat la xeripa més gran [...]”; i d’acord amb això inclogué el mot en el seu dicc. (on es guarda d’incloure castellanismes) [...].” (IX, 551b12-23)
“Ja ben abans (quan el mot encara no havia estat recollit per diccs. castellans) el registrà Lab. 1840 [...]; també xiripa (gi-), Escrig. No figurava en el Belv.; però sí que el recollí el menorquí FebrCard., que és anterior d’uns 10 o 20 anys al Lab. [...]; i se li acudí afegir-hi xaripa (que ha de ser això, encara que no el tradueixi).” (IX, 551b24-34)
“I així el llegim en molts autors vuitcentistes del Princ.: [...] Pons i Mass., en les seves memòries de noi barceloní dels anys 60 [...], NOller (La Bogeria, 90). EmVilanova l’usa encara en un altre sentit [...] i no deixa de reforçar la prova de l’arrelament del mot en la llengua [...].” (IX, 551b35-48)