s després de prefix

“L’ús oficial mana escriure s simple en la inicial del segon membre quan precedeixen certs preverbis en vocal; i doble, darrere d’altres: és clar que calia s senzilla darrere ultra, supra, d’on també amb contra; en canvi es dobla darrere re-, pre-, pro-, apartant-se de l’ús llatí, àdhuc en mots com prosseguir contradient el llatí, tot i que es tracta de vers llatinismes: així resseguir, ressortir, pressentir, pressuposar (tanmateix presagiar); i d’altra banda s simple amb entre-, sobre-: doncs ressaltar, ressalt, però sobresaltar, sobresalt; entresuat, doncs posarem entresonyat; ressorgir però resurrecció. La norma sembla ser duplicació darrere preverbi monosíl·lab. En el cas de resurrecció segurament no hi havia més remei; no obstant hi ha simple darrere co- monosíl·lab (cosinus, cosecant, i també co amb senyor, que és quasi forçós escriure co-senyor). Val a dir que és complicat i de mal recordar. ¿No hauria valgut més simplificar-ho estenent més la duplicació? Almenys en mots tan populars com sobresalt, costa d’acostumar-s’hi.” (VIII, 71b2-22)