“Ningú no podria insinuar que jo sigui ultra-purista, i que no hagi defensat la forma en -o com a legítima en un nombre bastant considerable de mots catalans (viudo, suro, moro, cervo, i preferint les formes com cuiro, borratxo, quadro, motllo, rotllo a motlle, rotlle (que en forma inconseqüent prefereix AlcM, quan són mortes quasi pertot); veg. el meu treballat estudi de LleuresC [...] 197-209, 16-17)” (V, 712a25-32)
“Tothom sap que en els segles baixos, i fins a part del XIX, se sentia com a acceptable catalanitzar a mitges qualsevol mot llatí amb una final en -o: triumfo, ànimo, mòdulo, Túl·lio etc.; després la llengua decidí desar aquestes antigalles i catalanitzar del tot (ànim, triomf...). Llavors es quan es deia, així mateix, mètodo, período, absurdo, ritmo, iodo... Qui defensaria això avui?” (V, 712a37-44)