“Padastre: aquesta és, sens dubte, la forma pròpiament catalana: i no sols la que ha predominat des d’antic, sinó la que mereix la preferència, i la que està destinada a imposar-se a tothom, el dia que ens decidim a girar l’esquena als prejudicis castellans, i a preocupacions ultra-llatinitzades.” (VI, 279a34-39)
“Les opinions són favorables a la forma sense r en totes les terres de llengua catalana. De fet en el Princ. se sent pәdástrә pertot, almenys en cat. or., tant que no sols a Bna., Maresme, Girona-Emp., sinó enlloc jo no recordo haver sentit mai altra cosa (amb alguna rara excepció, mai rústica, d’alguna persona imbuïda de preceptes); [...] a Menorca tan forta deu ser la consciència que la forma catalana és amb d sense r, que FebrCard. posa costat per costat padastre/castellà padrastro [...]. Entre els valencians [...] EnrValor rebutja padrastre oposant-hi padastre com “el que diuen ells” (c. 1950).” (VI, 279a48-b4)
“Una altra violència és la dels “descastellanitzadors a ultrança” que obeint a la forma pare volien fer-ne parastre (Carles Ros, Careta), però això és arbitrari del tot.” (VI, 279b22-25)