“[DTo. 1647 “despreciar o menysprear”; id. Belv., Lab.]. Combatut pels puristes i certament no sense raó; però tanmateix, tot reservant la preferència per a menysprear com a terme normal de la llengua literària, aconsello donar-li admissió com a substitut estilístic possible, sobretot en llenguatge familiar i oral (no cal dir que mentre s’accentuï el present en la i): notem que un jutge tan bo, i més aviat sever en aquest aspecte [Espriu] no s’abstenia d’usar-lo en prosa planera, i fins en vers [...]; també en Tomàs Aguiló, Víctor Català, Maragall, Coromines etc.2 Despreciable [Belv.; Verdaguer] [...]; despreciatiu (“desdeñoso”, DBal.; Pons Mass. [...] Mrn. Vayreda [...]).” (VI, 808a22-47)
“2 No és impertinent de fer memòria, a propòsit d’això, que fins la llengua d’oc clàssica admeté, al costat de mesprezar, una formació paral·lela desprezar [...].” (VI, 808b25-31)