“En català modern l’ús de fondo, fonda, com a adjectiu [...] s’ha imposat pertot [...]; no hi ha dubte que el català de l’època comtal no conegué altra cosa que preon (més tard pregon); fondo, -a, sorgeix tardanament, fins al S. xv no comença a guanyar terreny, però des de llavors va envaint ràpidament la literatura.” (IV, 94b60-95a11)
“És ja freqüent fondo (i comprovat en l’ed. princeps) en el Tirant, des de la part de Martorell [...]. En Jaume Roig l’ús d’aquesta forma es mostra tan afermat i vell que la usa repetidament amb valor adverbial [...].” (IV, 95a30-b2)
“Pel que fa a l’abast de l’expansió de fondo adj., els seus límits territorials, dins el llenguatge parlat, atenyen fins a la frontera Nord de la llengua en tota la seva amplitud [...].” (IV, 96a5-18)
“És en va que el diccionari Ortogràfic, el DFa., i d’altres encara, li refusin, provisionalment, l’entrada: això ja no pot conduir més que a la situació que ens presenten certs grans escriptors, que semblen no haver usat l’adjectiu fondo més que en la forma femenina, positura que difícilment ens estaríem de qualificar de subterfugi4 [...]. Altres grans figures (tot i llur adhesió a Fabra, homes de L’Avenç com ell) ja no recularen; Maragall, Coromines, Russinyol, escriuen fondo sense por.” (IV, 95b42-96a4)
“4 Fa una estranya impressió d’haver de reconèixer que en aquest punt foren més conseqüents i ben orientats Belv., Lab., DFgra., DAmen., Escrig 1851, o escriptors com Pitarra o el Baró de Maldà [...], que els nostres grans mestres. Se n’adonava CRiba (LleuresC, 46n), que el que és de purista no n’era pas poc!” (IV, 103a8-15)