“Pèrit (perit no s’usa ni és acceptable en la nostra llengua, i per tant és tan incorrecte en català, com castíc, pudíc, sopít, rubrica etcètera, tots ells, casos de paraules que, segons el llatí s’haurien hagut d’accentuar d’aqueixa manera) [...], V. experiència” (VI, 450b30-35)
“Pèrit,1 pres del ll. perītus [...], amb l’accent reculat segons el model de tants cultismes com mèrit, estrèpit, ingènit [...]” (III, 832b46-50)
“No hi ha cap raó seriosa que ens impedeixi d’acceptar com a correcta aquesta accentuació, consagrada ja secularment per la llengua, i única viable en català central i en la major part dels dialectes catalans. La llengua ha reculat l’accent semblantment en bastants mots no gaire menys cultistes que aquest, com sòpit, càstig, fàstic, rúbrica, etc., i ningú no hi ha tingut res a dir. L’única raó que ha impedit d’acceptar aquest fet inevitable, no és una raó seriosa per a cap català nacional: que els castellans s’hi oposen [...]. No siguem provincians: si els “savis” que no s’oposen a accentuar púdic, púdica o rúbrica s’escandalitzen de pèrit és perquè... allò ho ha acceptat el castellà. Què se’ns en dóna? Si AlcM diu que es pronuncia pẹrít a Barcelona i a Mallorca la meva obligació és replicar que això és una falsedat, i que una pronunúncia així fóra incorrecta i inacceptable en el sistema del català central i del balear [...]. No sé fins quan ens deixarem guiar per gent d’instints provincians.” (III, 833a5-30)