“Verdader és derivat de l’arcaic verdat, i és mot irreprotxable, catalaníssim, com vaig deixar establert en una nota de LleuresC, 47-51 [...]” (IX, 132b57-ss.)
“Es volen proves de l’antiguitat de verdader, i no les hem de plànyer [...].” (IX, 133a25-b36)
“Es va dibuixant, doncs, el conjunt d’una prolongada lluita entre dos duplicats verdader i vertader, tots dos més o menys arrelats i genuïns, el segon més propi de les Illes i del Nordest, l’altre dominant a la resta del territori [...].” (IX, 133b37-134a45)
“En tot cas, la tradició lexicogràfica mostra constant predomini de la forma en -d-.” (IX, 134b16-32)
“La idea de proscriure verdader no sorgí fins a 1901, d’un filòleg tan mal orientat com LlCareta, maniàtic caçador de “Barbrismes” que per a aquell seu dicc. desenterra vertader en un text del S. XIV, declarant la guerra a verdader i verídic (!). Forts de la guia de tal autoritat, el gremi sapientíssim dels “correctors” de català i assessors d’impremta es dediquen a caçar el mot nostre, canviant-lo, a despit o amb tolerància dels autors [...]. Condemnen aqueixes extralimitacions d’aficionats a governants de la llengua.” (IX, 135b8-136a1)
“L’afirmació que veritable ens vingui del francès, també hi ha dret a negar-la [...].” (IX, 136a16-ss.)
“[...] En total, no és inversemblant que la creació del mot veritable sigui un fet que es produí conjuntament en català i en francès [...]. En tot cas el caràcter general de veritable en tots els àmbits del Princ. revela un mot d’arrels antigues en l’idioma [...] Doncs bé, en qüestions de llengua literària moderna és el joc viu i funcional de la llengua el que ha de preponderar, per damunt del passat, encara que mai no pugui anul·lar-lo [...]. Per això veritable està guanyant terreny en la llengua moderna [...]. Així i tot verdader ha seguit i continuarà essent el mot més viu en el català de tots els temps.” (IX, 136b59-137a49)
“[...] Des d’ara recomanaria que ens guardem de descartar verdader, i que si sembla bé, tant ell (amb -d- i fins amb -t-) com veritable s’admetin com a igualment legítims i es prohibeixi als correctors que posterguin cap dels tres. Que l’ús espontani decideixi. Car no oblidem la possibilitat que la llengua literària cada dia tregui més partit de la doble designació [...]: des d’ara observem que veritable té un to més emfàtic que verdader [...]. No oblidem que en francès coexisteixen vrai i véritable, it. vero, veritiero, verace, ll. verus, verax, veridicus, angl. true, vèritable, truthful, al. wahr, wahrhaftig, richtig etc. Per què desdenyar cap riquesa que tinguem? I no es veu cap avantatge a imposar vertader en lloc de verdader, res més que allunyar-nos del català. Així com així: ningú no és capaç de dir-ho, de les platges ençà, sense fer somriure.” (IX, 137a50-b19)