“la variant glōsa existí ja en llatí en textos vulgars, deguda a un fenomen normal de fonètica històrica llatina, i és la que ha predominat sempre en català” (IV, 531b48-51)
“I és en tots els textos medievals que hom troba constantment -s- simple, per exemple St VicentF [...]; “Per menor món [...] l’om per tots se nomena / e lo major resembla en moltes coses, / açò és test autèntic, menys de gloses”, Ausiàs [...]. La sonora, doncs, confirmada per la rima en Ausiàs.” (IV, 532a1-7)
“[...] l’exemple següent, junt amb altres que dono, ensenya alhora la sonoritat de la -s-, amb la seva rima: “les més se moren / com se desfloren / les nades closes: / no cal fer gloses, / noves lectures: / per criatures / totes hi penen [...]”, JRoig (Spill, 8686).” (IV, 532a10-15)
“Tornant-se més popular encara, es concretà en [...] el gènere, sovint improvisat [...], que tant s’ha descabdellat a Mallorca” (IV, 532a20-30)
“Però també en el Princ. el mot seguia tenint ús arrelat. Sovint aplicat a literats d’alta cultura, com Xènius [...]; i àdhuc llavors encara preponderava la pronúncia tradicional amb sonora [...].” (IV, 532a35-48)
“Encara que pertot amb caràcter erudit, el mot ha passat a totes les llengües romàniques, des d’antic, amb -s- senzilla, sonora: port. glosa [...], oc. glosa, fr. glose, it. chiosa. La forma amb -ss- no comença de difondre’s en català fins cap als anys 1910-1920 (totes dues encara admeses en en DOrt.), i sobretot per obra dels mestres de la Fo Bernat Metge” (IV, 532a55-b2)
“[...] No es tracta de cap solecisme (com per exemple impresió), sinó d’una variant que ja existí en l’Edat Antiga [...].” (IV, 532b5-15)