“Certament l’acc. ‘tenir cura de’ solament es documenta en la llengua moderna. Per això hi hagué propensió a creure que cuidar i cuidar-se amb aquest sentit devien ser també un castellanisme [...]. No hi ha dubte que aquest sentit de cuidar és estrany a la llengua medieval; no el trobem fins a DTo., l’any 1640 [...], i Lacav. (1695).2 El cas és que amb la Renaixença ha entrat plenament en l’ús comú, a totes les regions de la llengua per igual, i en els autors de llenguatge més genuí, fins els més tradicionalistes [...]” (II, 1090a2-23 i ss.)
“Ja en notes que vaig sotmetre a Fabra l’any 1931 em permetia observar que admetre descuit, descuidadament i descuidar-se, sense límits, com semblava donar-hi peu el DOrt., i prohibir cuidar(-se) em deixava capficat. Hi insistia en converses posteriors, i en llargues comunicacions de 1946-7 li recomanava fortament que s’obrís la porta a totes les accs. vives de cuidar i descuidar [...]. En els anys 1947-8 Fabra dubtava: he vist una llista de modificacions al DFa., escrita per ell, on admetia descuidar segons aqueixa proposta [...]; en una carta de l’últim any em parlava de “conversar de tot això així que ens veurem” (ai! mai més) i en una altra carta del 20-IV-48 em preguntava sobre la correcció d’un llibre “¿us en cuideu vós?”.” (II, 1090a44-b3)