gran (cf. gros)

“del ll. grandis ‘grandiós’, ‘empès en anys, d’edat avançada’” (IV, 610b22-23)

“Dels usos ja més especials basten pocs testimonis literaris. Mer intensiu: “[...] gran amic del senyor rey nostre pare”, Muntaner [...]” (IV, 610b48-51)

“Modernament, aplicat a l’edat, en la nostra més que en les altres llengües, i fins als últims límits del català [...]; d’on el germà gran ‘el primogènit’, tenia un germà gran ‘nascut abans’ [...]. Familiarment usem també l’eufemisme gran per ‘vell’ [...].” (IV, 610b57-611a10)

“Un ús familiar i molt idiomàtic propi d’alguns importants sectors, i sempre fortament afectiu, és, quan fa de predicat neutre, donar-li el valor de ‘notable, sorprenent, inconcebible’: “és gran!”, “no trobeu que és gran, que ---?”” (IV, 611a20-24)