“El verb llatí també es va introduir en cat. des d’antic: de primer sempre en la forma simple tribular-se o intr. tribular, i sobretot com a participi tribulat [...].” (VIII, 826b40-42 i nota corresponent)
“Que la forma antiga era amb u, d’acord amb el caràcter cultista d’aquest mot, ho comproven, anant a la segura, les rimes de Jacme Roig [...]. Ja antigament apareix la variant atribulat, -ular [...]” (VIII, 826b50-827a10)
“Modernament el mot segueix d’ús general [...]. Fabra, constatant que en cat. central en present es diu s’atribọla, ha donat preferència a la forma atribolar, atribolat [...]; val a dir que en el P. Val. [...] es diu encara atribular [...].” (VIII, 827a20-35)