Entradas recientes

traidor


“Originàriament es pronuncià traïdor: n’hem vist un cas en les LlegRimSev [...]. De fet, però, aquest i un vers de Llull [...] són ja cas excepcional des de l’època més antiga, car totes les altres dades medievals i modernes que en trobo, en vers, i ja en el S. XIII, ens el presenten bisíl·lab. En els Set Savis [...] ja és constant [...] Després: [...] Turmeda [...], Ausiàs ([...] crec que no n’hi ha excepció en tota l’obra d’Ausiàs, com tampoc no en sé en els altres poetes que cito) [...], JRoig [...].” (VIII, 695a44-b17)

“Així continuà igual en els segles posteriors fins a la Renaix. [...]. He observat tots els casos, nombrosos, en què el mot apareix en el Romllo. de MilàF, i es pot dir que són de traįdor sense excepcions [...]. Els poetes moderns segueixen fent el mateix. Ni si hi incloem el fem. traidora no trobarem altra cosa [...], JRoig [...] MilàF [...], Atl. [...]. I els apòstrofes de Maragall a Barcelona: “que ets vana i coquina i traidora i grollera”, “esclata, impensada i segura i traidora...”.” (VIII, 695b18-57)

“Perquè, en efecte, també en els nostres dies, deixant-se de preocupacions normatives, els poetes han seguit fent el mateix: [...] Verdaguer [...]. No se n’escapa ningú, ni els més moderns: [...] Alomar [...], V. Gassol (1950). Fins Josep Carner, almenys el jove Carner, s’hi atenia, en un poema de 1910 [...]. Cal arribar a la seva vellesa per veure-li acatar el diccionari [...]. Llicència poètica? No, doncs, sinó fet constant de la llengua. Ja vaig descabdellar àmpliament el tema d’aquesta dièresi (dins un marc general) en LleuresC, 63-65. Em sembla ara més clar encara que aleshores, que com proposà En Moll s’hauria de derogar la dièresi en aquest mot (potser deixant oberta la possibilitat que hi recorrin els poetes a qui els abelleixi) [...].” (VIII, 695b58-696a39)


Síguenos