“Per a l’abstracte expressant la qualitat de cec el català ha vacil·lat entre les diverses formacions: ceguesa, ceguetat (-edat), ceguera. De ceguesa no tenim dada segura fins al S. XVII [...].” (II, 653b31-34)
“Més generalitzat ha estat l’ús de la forma en -tat (-dat) [...]” (II, 653b47 i ss.)
“[...] ceguera. Aquesta és tanmateix la forma que ha restat més usual fins avui, almenys en l’ús del Princ. (ex. de Víctor Català en AlcM); ceguedat i ceguera són les formes admeses amb igualtat en Belv. i Lab. 1839;4 DFa. no ha admès ceguera i els correctors de català el proscriuen; no sé, però, si amb gaire més raó que el fet de ser forma comuna amb el castellà; certament és veritat que en la llengua veïna ja fou registrat per Nebrija, 1495 [...]; no estem gens segurs en tot cas que tinguin raó de fer-ho ni que això es pugui mirar com un castellanisme, car no és pas aquest l’únic cas de sufix abstracte en -era amb aquest valor: ultra els paral·lels sordera, ronquera i coixera, tenim sequera [...], i encara que difereixin en alguns sentits no deixa d’haver-hi afinitat amb l’ús del prefix [sic] en ranera [...].” (II, 654a3-25)
"A Mallorca [...] ceguera [...] deu ser-hi percebut com a forma genuïna quan l'usava Mn. Alcover [...]" (II, 654b2-7)