Entradas recientes

viuda, viudo


“la forma més antiga fou viuva [...], al costat de la qual els juristes introduïren la variant llatina artificiosa, vídua, i d’una transacció entre les dues, resultà la forma general i moderna viuda, única viva en la llengua, i la més recomanable; el masculí modern s’extragué de l’antic viso o vido per adaptació al femení.” (IX, 329b36-44)

“la forma viuda és de tota l’E. Mj., ja S. XIII” (IX, 329b55)

“En Jaume Roig és constant, i assegurat sempre per la mesura del vers” (IX, 330a17-18)

“Recordem que viuda surt a cada pas en JoMartorell, i com a forma única, que he comprovat en l’ed. prínceps, no sols com a nom de la Viuda Reposada, personatge cabdal en la novel·la, sinó per a totes, des del començament de l’obra [...].” (IX, 330a32-36)

“Després del S. XVI la forma artificiosa vídua quedà abolida, fins entre la gent de llenguatge oficialesc i conservador [...].” (IX, 331a27-29)

“El tol·le-tol·le dels ultrapuristes contra viuda parteix només d’un aficionat com Careta, d’idees filològiques tan estrabul·lades com les del seu Dicc. de Barbrismes [sic!] [...].” (IX, 31a34-37)

“Els “descastellanitzadors a ultrança” (mot de Fabra) no s’adonaven que la forma llatinitzant vídua també havia estat corrent en el domini castellà [...]. Es dóna doncs el cas que s’ha pretès condemnar com a castellanisme la que ha estat sempre la forma principal del mot en català, per imposar-n’hi una de medieval, que en aquell temps era també usual en llengua castellana.” (IX, 331a48-b3)

“Aviat hi hagué qui protestà que no podia ser castellanisme una forma universal en tot el territori lingüístic [...].7” (IX, 331b4-6)

“7 A. M. Alcover al·legava també la unanimitat de viuda en tota la sèrie històrica dels diccs. catalans: Cat.-Al. de 1502, Busa-N. de 1507, 1560, 1585, OPou, DTo. 1647 ---, Lacav., Belv., Lab., DFgra. etc.” (IX, 333b16-20)

“En el Princ. la insòlita innovació vídua féu escàndol entre els millors, i més informats: grans escr. de la talla de Ruyra, Alcover etc. seguiren usant viuda.8” (IX, 331b7-10)

“Recordo que en el cenacle format per P. Coromines, AMVives i Pous i Pagès en els anys 1910-20 ---, tots tres unànimes, literalment s’esquinçaven les vestidures. Alcover s’oposava rotundament que López Picó li canviés viuda en vídua [...]. L’escàndol era gran, i motivat, en veure que s’arribava a la profanació de voler canviar viudeta igual de la gran Cançó del Comte N’Arnau en vidüa igual [...]. Estic segur que sense la catàstrofe de 1939 i el virtual eclipsi de l’I. E. C., aquest error s’hauria rectificat fa molts anys.” (IX, 331b10-26)

“Una vegada explicat (veg. el DCEC/DECH) per rigorosa via de fonètica històrica, com al resultat viuda s’havia arribat en català i en castellà per coincidència de vies ben separades i diferents, fora del resultat final,9 esperem que no s’insistirà més en el restabliment impossible, gratuït i sense raó, de la forma cultista vídua, en perjudici immotivat de la que fou sempre la catalana autèntica.” (IX, 331b47-54)

“Així ho han escrit els nostres clàssics moderns: [...] Atl. [...], Canigó [...], Alcover [...], Maragall [...].” (IX, 331b55-332a4)

“[...] en la major part de les llengües el nom del viudo és un derivat secundari del de la viuda o hi ha estat emmotllat: angl. widower [...].” (IX, 332a23-25)

“La forma definitiva viudo, de la qual hem reporta un cas (AlcM) de 1442, és ja la de StVicentF [...]; i JoMartorell [...], i viudo en diccs. des del Cat.-Al. de 1502, Busa-N, OPou [...].” (IX, 332a42-53)

“A penes cal dir que viudo no deu res al castellà (on no es documenta fins 100 anys més tard que en català), i que avui és la forma usada per tots els escriptors sense manies (vidu i vidueta fins tenen molt de ridícul i no sé si ningú ha mai gosat dir enviduar), com Russinyol [...], Coromines [...] o VCatalà [...]; i estesa per tot el domini lingüístic, sense excepció [...].” (IX, 332a54-b5)


Síguenos