“En els texts medievals novi (f. nòvia)1 predomina des del principi, significant normalment ‘nuvi’ (encara que es poden trobar també alguns exs. de ‘promès, el que ha fet prometatge’)” (V, 986a16-19)
“Avui a València nóvio, -ia, és normal amb les accepcions de ‘nuvi’ i ‘promès’,8 i aquest darrer sentit sí que pot ser un calc castellà encara que, com hem vist amunt, també es donava ocasionalment en català antic. Altrament, la forma castellana nòvio, -ia, s’ha arrelat en certs llocs,9 i s’usa ben sovint en moltes localitats en les expressions tenir nòvio, -ia, ‘festejar amb algú, -una’, ser nòvios ‘festejar’. A Barcelona aquest ús no va començar a propagar-se fins fa uns 65 anys [vol. V ed. 1985 =˃ c. 1920] (JCoromines, JSales), contribuint-hi evidentment certs factors psicològics, car nòvio, -ia, tenint-hi més aviat la noció de ‘xicot, -a, amb qui un, -a, té relacions’ (la xicota del noi nostre etc.), resultava menys comprometedor que no pas ‘promès, -a’ que sempre ha tingut la idea d’un prometatge formal, i alhora tan exposat com xicot, -a, a ser bescantat com cosa frívola.” (V, 986b20-36)