“+Espaial o +espacial ‘relatiu a l’espai’ des dels anys 1950-60 els avenços de la tècnica física, balística i neurològica moderna han obligat més i més a usar un adj. així=angl. i fr. spatial; he preguntat a físics nostres com ho havíem de dir en català, i m’han contestat que “naturalment, espacial”; em temo que no ho han reflexionat prou bé: que així es digui en aquestes dues llengües i d’altres semblaven adduir-ho com una raó que tanca de cop. És estrany, perquè de cap manera no és forçós aquest raonar. Sembla que no tenen prou en compte la dignitat de la nostra llengua quan la supediten tan servilment a les conveniències d’altres idiomes. Una expedició espacial, una empresa espacial, una cambra espacial: tot això sona igual que especial, almenys en el parlar d’una forta majoria de la gent de la nostra llengua, i així resulta que aquest mot és una eina inservible en l’idioma català (fins entre els valencians i extrem-occidentals espacial i especial sonen tan perillosament semblants, que hi ha confusió imminent: fins per a ells és un mot incòmode). Un d’ells semblava creure que espaial sonaria a barbarisme. Cosa que denota una humiliant desconeixença del funcionament del nostre sistema lingüístic.” (III, 609a2-24)
“Digueu espaial, amics físics, i procureu que ningú torbi l’avenç dels catalans en aquest camp [...]. Altres savis nostres, per sort, s’han acostumat ja a usar el terme catalanament més correcte: els neuròlegs parlen de sensacions espaials, orientació espaial (així ho he sentit usar espontàniament al Dr. Jordi Ponces, 1980, i tant ell com la Dra. Júlia Coromines m’asseguren que així ho diuen tots ells).” (III, 609a33-41)