caute

“caute i caut tots dos des de c. 1460-70” (II, 646b1-2)

“Per establir quina és la forma amb més tradició en realitat hauríem de comptar més amb el negatiu incaut(e), que ha estat sempre d’ús més freqüent que el positiu. És bo de tenir en compte el vot d’escriptors independents i aquests han usat més aviat la forma en -e en l’un i en l’altre: “[...] incautes [...]”, Josep Carner [...]; “[...] cautes [...]”, Coromines” (II, 646b7-19)

“[...] és només Bulbena qui es decideix per l’apòcope, i el seu exemple arrossega els més recents, fins i tot el DFa. Em sembla que s’hauria fet més bé de desdenyar el vot d’un lexicògraf de tan poca autoritat, i atenir-se al principi que observà Fabra en la seva Gramàtica bàsica de 1912 [...] en establir la norma (p. 33) que es deixa una -e darrere els grups de diftong + consonant: Plaute [...].” (II, 646b20-42)