“L’adjectiu borratxo (-acho-), substantivat o no, en català i en castellà s’ha convertit en un dels mots essencials i bàsics de la llengua ―junt amb derivats tan importants com el verb emborratxar i els abstractes i d’altres― fins a reemplaçar en la llengua popular i viva els antics mots tradicionals com embriac o ebri, els quals, però, han resistit molt de temps en l’ús tradicional i purista de gran part dels literats i lexicògrafs, retardant artificialment les dates de registrament filològic dels fets. La bibliografia amb què comptem [...] està encara afectada i influïda per les llacunes i prejudicis que deriven d’això. No és estrany, doncs, que la documentació de què disposem doni una idea segurament incompleta i retardada de la generalització, i fins de la primera aparició del mot; i més encara que en castellà, [...] en la nostra llengua, on la terminació en -o i l’aparent sufix -atxo donaven la impressió enganyosa d’un castellanisme o almenys un mot poc genuí.” (II, 136a56-b14)
“Tanmateix borratxo, que és avui l’únic mot d’ús popular (i general a tot el territori, sense excloure’n les Balears ni la Cat. fr. ni l’Alt Pallars [...]), apareix ja en el S. XV” (II, 136b15-18)
“En conclusió, cat. borratxo i el mot castellà apareixen en la documentació si fa no fa simultàniament, i el substantiu borratxa (boteta, etc.) abans en català que en castellà (cent anys o poc menys), per tant no hi ha cap raó filològica per creure que siguin castellanismes o mots suspectes de ser-ho.” (II, 136b27-32)