Entradas recientes

roig / vermell


“La major part dels testimonis literaris [de roig] que cita AlcM posant-los a tort en l’acc. ‘vermell’ [...] han d’anar en realitat a l’acc. § 1, o sigui ‘roig, rogenc’. El planeta Mars no és de color vermell sinó dèbilment rogenc (Curial), el color de la vergonya en les galtes no és el de la sang sinó un rosadenc més o menys pujat, més o menys suau; “la cara roja i el barretinot ficat” (Massó i Torrents) és la d’un pagès enrogit per les soleiades, de cap manera “rouge”, “rojo”; que Tomàs Aguiló manllevés el 1850 el sentit “rosso” que els polítics madrilenys donaven a rojo no val, és clar com a testimoni de llengua catalana; els obreristes exaltats del darrer quart del S. XIX i primers del present es deien vermells (el meu pare i jo, que he parlat amb les víctimes de Montjuïc quan era noi i adolescent, en som testimonis, i així ho deia encara Teresa Claramunt c. 1920, i Joan Casanovas exiliat a la Florida, el 1930), i el dir-ne rojos és una innovació dels comunistes d’obediència moscovita i la púrria feixista tota, o dels quintacolumnistes de 1936-39... i de després.” (VII, 398a39-b1)

“Segons AlcM l’ús de roig amb el sentit normal català és cosa peculiar del bal. i el cat. or., mentre que roig significa ‘vermell’ en els altres tres dominis dialectals, o sigui no sols el val. sinó el ross. i el cat. occidental. Això últim crec que es pot desmentir rodonament; almenys jo no en tinc cap notícia, i ningú no posarà en dubte que he tingut més tracte que ells amb gent d’aquest territori [...].” (VII, 399a53-60 i ss.)

“Notem el matís ponderatiu [de vermell], en particular quan s’aplica al rubor de la cara i pell humanes [...]. Ús multisecular, assenyaladament català, sense res d’impropi, i al qual ens hem d’atenir (rebutjant els estrangerismes dissimulats i pedantescs, com enrogir etc.) (LleuresC, 71, 74)” (IX, 172a6-13)


Síguenos