“ESTEL [...]; la variant estrella, que no es troba mai en català fins als segles decadents i no s’afermà fins cap a 1800, entrà com a castellanisme, gràcies a l’ús poètic imitat del romance castellà [...]” (III, 762a6-10)
“el Belv. (1803) [...] ja no degué veure possible sinó posar estrella com a normal i declarà estel i estela “territorials” (comarcals, regionals o pagesívols). A falta de poetes inspirats, cultes o amb formació literària, s’havia alçat la lírica de la gent del poble, i en aquesta sí que ja veiem estrella, fins en els caps de brot: “adéu, clavell morenet, adéu, estrella del dia [...]”” (III, 762b50-58)
“Verdaguer en l’Atl. se serveix d’un o altre segons li dicta el vers” (III, 763a41-42 i ss.)
“A Mallorca estel té sens dubte menys gust literari que en el parlar central: és de l’ús distingit i fins del vulgar, de la poesia popular i de l’estil prosaic [...]” (III, 763b21-23)
“En català occidental, no és que estrella no hagi penetrat, però allà, com a Mallorca, és el masculí estel el que predomina en l’ús vulgar de moltes comarques, sobretot al Nord i a les terres muntanyoses del Sud.” (III, 764a3-6)
“Quant al valencià, allí l’invasor estrella ha xocat amb més resistència, em sembla, que enlloc.” (III, 764a42-43)