ser / ésser

"En català ha predominat ésser des dels orígens [...]. Més modernament, en lloc d'aquella (encara vulgar a l'Alt Empordà i Rosselló), han aparegut variants essèr (balear sobretot) i ser (pron. sé, val. sér), aquesta última molt estesa, més o menys en tot el domini; la llengua literària moderna ha oscil·lat entre ésser i ser, que ha guanyat terreny sobretot en el S. XX i potser és la que hi predominarà; [...] llevat amb valor substantivat, amb el qual fóra molt aconsellable de continuar donant la preferència a ésser. Des de c. 1915 fins c. 1950 s'usava generalment ésser, però només com a forma escrita, car l'ús oral del català comú va mantenir sempre ser." (III, 713a4-20)