Entradas recientes

mode / modo (i manera)


“MODE, pres del ll. modus [...] 1.a doc.: modo 1406; mode 1912, gramàtiques de 1900.” (V, 711b39-41)

“La forma primera en què aquest mot llatí apareix en la nostra llengua és, d’acord amb la fonètica hereditària, mou [...]” (V, 711b42 i ss.)

“Però com que era un mot arcaic i ja poc entès, o de to retòric i llatinitzant, tot seguit s’hi introdueix l’aclariment sinonímic “mou e manera” [...]; després s’hi anà introduint, dins aquesta esfera, una forma més llatinitzant modo e manera.” (V, 711b58-712a6)

“Fou doncs [mou] una romanalla del llatí tardà fins al català arcaic d’evolució popular [...], com n’hi hagué una en l’oc. antic mǫ [...]. Cada cop més va anar essent reemplaçat [...] per una forma netament llatina: fr. i oc. mode, cast. modo etc. Després s’usa bastant modo en el llenguatge cultista [...]. En definitiva la solució catalana ha estat mode.” (V, 712a7-20)

“AlcM sembla voler ignorar-ho, silenciant absolutament l’ús literari d’aquesta forma, amb una conclusió que almenys és desorbitada: “mode, escrit modernament per prurit de fugir de la semblança amb el castellà”. Ningú no podria insinuar que jo sigui ultra-purista, i que no hagi defensat la forma en -o com a legítima en un nombre bastant considerable de mots catalans [...]; però dir allò és exposar-se que els retorqueixin acusant-los de prurit de fugir del fr., angl. i altres llengües eur. per posar-se sota l’ala de la que aspira a devorar la nostra.” (V, 712a21-35)

“Apleguen una desena de testimonis literaris o documentals de la forma modo. Bella proesa! Tothom sap que en els segles baixos, i fins a part del XIX, se sentia com a acceptable catalanitzar a mitges qualsevol mot llatí amb una final en -o [...]. Qui defensaria això avui? [...] Per què callen, doncs, que hi ha hagut grans mestres com JoCarner, Fabra, Riba, JRuyra, Pous i Pagès etc. que han usat mode: és clar que no valen menys que EVil. o FSoler.” (V, 712a36-50)

“I haurien hagut de començar per dir que el que fan els bons parlants i tots els clàssics moderns és reservar mode a l’ús com a terme de lògica, de gramàtica i poca cosa més; que és un castellanisme com una casa usar mode o modo[...] (o qualsevol forma) en lloc de manera [...]. Guardem mode per a la gram. i l’exposició de tirat filosòfic, per a l’alta doctrina abstracta.” (V, 712a51-b4)

“O si no, deixem que l’ús decideixi, que la llengua imposi lliurement el veredicte [...]. Si la llengua imposés modo, en bona hora. Però no ho vulguem precipitar i més aviat acceptem, almenys en els nostres dies, el consell profundament meditat de Fabra, que ja exposava magistralment la qüestió de mode, i de tots aquests cultismes, en la seva Gramàtica Cat. de 1912, pp. 32-33 i 418.” (V, 712b5-18)


Síguenos