Entradas recientes

pifiar(-la), pifiada


“Extensions figurades [de pifre] que ens poden ajudar a compendre i a convence’ns que d’aquí pot venir un terme del llenguatge familiar i plebeu, comú a la nostra llengua i el castellà (certament no pas castellanisme, com suposa AlcM, sense altra raó, com sempre, que no ser usual a Men. i al “Bearn” mallorquí), el verb pifiar o espifiar, amb els seus derivats pífia o pifiada.” (VI, 553a15-21)

“En el vell parlar barceloní s’havien usat derivats diferents [de pífia], enterament estranys al castellà, cosa que, per si sola, ja demostraria que és un terme amb vella vida autòctona i no pas imitat del castellà. Fabra prefereix espifiar a pifiar, donant aquell com a mot bàsic al DFa.” (VI, 553a41-46)

“[...] o el substantiu pifiada que el mateix Pons [i Massaveu] ja usava en la seva obra més antiga (contant coses de c. 1860): “jo no movia una tecla en la conversa, que no s’hi conegués la pifiada” [...].” (VI, 553a55 i ss.)

“Certament també existeix el mot [pifiar] en castellà, encara que no hi pertanyi a l’ús més normal i standard, però no se n’hi sap cap dada anterior a 1817 (com que llur lexicografia és molt més activa —i ben pagada— en els Ss. XVII-XIX, això indica una data tant o més recent que la nostra). Allà és un terme estrictament vulgar i regional, més documentat a Amèrica que a la Península [...].” (VI, 553b6 i ss.)


Síguenos