“surgir, DTo. 1647” (VII, 684a41)
“si bé AlcM diu que sona sǝlsí a l’Emp. i sǝrsí a Conflent i Ross., poca fe tindrà en aquestes dades, almenys en part, qui es fixi que dóna la pronúncia sǝrží com la de Bna. (en contrast amb surží de Tarr., Vendrell, Igualada i Pall.), quan és manifest que no hi ha altra cosa en cat. central que surží: massa sovint es deixa dur aquesta obra per “saberuts” que afecten no admetre altra forma que la del DFa.” (VII, 684b30-38)
“Quant a la forma en sar- sí que deu existir popularment en alguns punts del Princ. [...], però la que jo he sentit sempre a les meves familiars de Bna., Maresme, Girona i Alt Emp. és amb u; i la mateixa usa Mrn Vayreda, que sempre reflecteix fidelment el llenguatge d’Olot” (VII, 684b45-50)
“En els diccs. la forma amb u apareix amb el DTo. [...], i a això s’atenen Lacav., Belv. (1805), les diverses eds. del Lab. (1840-1888) i ni tan sols Careta (1902, p. 393) hi té res a dir; el substituir aquesta forma per sargir va ser una innovació de Bulbena (1905), que s’ha generalitzat en la llengua literària perquè té l’avantatge de distingir aquest mot de sorgir ‘sorgir’ i ‘fondejar’.” (VII, 685a16-23)
“On és popular la forma amb sargir?” (VII, 685a34 i ss.)