pensatiu

“Pensatiu: té diversos concurrents (més atansats a les formes it. i fr.), però aquesta és la més idiomàtica i que sempre ha tingut més arrels en la llengua: natural, puix que pensare en llenguatge de tirat més popular venia a reemplaçar cogitare, que també un pensativus rellevés el clàssic cogitativus; i que, popularitzant-se aviat pensare, sense plegar-se a la fonètica hereditària, també aquí mantingués pensativus la -t-, com la -n-, intactes.” (VI, 470a46-54)