“Honorar i honrar [...]. L’evolució fonètica normal conduïa a conservar la o interna, en la major part de les formes dels presents, i a sincopar-la en les dels altres temps: honóra però honràr, honràm etc. [...] Però aviat s’unificà, per la força de l’analogia, el radical del verb, generalment en el sentit d’estendre a tot ell les formes sincopades: ell hónra i anàlegs [...]; més tard, la variant no sincopada s’ha conservat en proporció minoritària, i afavorida, en la llengua més cultivada, per la influència del contacte, més mantingut allí, amb honor; d’on, un matís més noble i emfàtic en la forma honorar.” (IV, 807b3-21)
“Honra, postverbal d’honrar, ja apareix en Jaume I” (IV, 807b60 i ss.)