-"CAUT o CAUTE, pres del ll. cautus, -ta, -tum [...] 1.a doc.: caute i caut tots dos des de c. 1460-70." (II, 646a59-b2)
-"Per establir quina és la forma amb més tradició en realitat hauríem de comptar més amb el negatiu incaut(e), que ha estat sempre d'ús més freqüent que el positiu. És bo de tenir en compte el vot d'escriptors independents i aquests han usat més aviat la forma amb -e en l'un i en l'altre: [una cita de la rima d'en Carner i d'un fragment de prosa del pare Coromines]. Certament la major part dels diccionaris anteriors a l'IEC no registren més que cauto o incauto (DTo.-Lab. 1888); els més moderns, que es decideixen a escapçar la -o, vacil·len entre -ut i -ute (Escrig, 1851); és només Bulbena el qui es decideix per l'apòcope, i el seu exemple arrossega els més recents, fins i tot el DFa. Em sembla que s'hauria fet més bé de desdenyar el vot d'un lexicògraf de tan poca autoritat, i atenir-se al principi que observà Fabra en la seva Gramàtica bàsica de 1912 [...] en establir la norma (p. 33) que es deixa una -e darrere els grups de diftong + consonant: Plaute, faune, centaure, aire, El Caire (apòcope només --subratlla-- darrere -st, faust i holocaust, on la s crea condicions fonètiques especials). Amb raó perquè a això obeeix el tipus evolutiu en els mots bàsics de la llengua: lleute, deute, roure, lliure, etc., i en les combinacions retrau-te, beu-te [...] (mai no existí un tipus beu't, etc.); si alguna vegada s'ha admès alguna excepció, per raons lèxiques especials, ha estat si de cas en el sentit d'ampliar una mica l'abast de les variants en -e: culte, recinte, mite, terreny inculte." (II, 646b7-42)